Hola a tots,
esper que aquest bloc pugui servir per a proporcionar material pel treball de recerca que iniciam, però també per mantenir un diàleg amb la gent que estigui interessada en seguir el procés de treball.
Vull començar, avui dia de vaga general, per encetar un debat polític. L'objectiu d'aquest debat és produir una base de text que pugui ser emprada per un dels vespres en que els actors improvisaran davant el públic. Jo seré el responsable de triar els texts i la forma de presentar-los. Naturalment, durant l'espectacle les contribucions seran anònimes. Us deman de defensar les vostres proposicions amb passió i amb raons.
Idò, començaré amb aquesta pregunta:
Qui pensau que és el responsable de la crisi actual?
14 comentaris:
El culpable es l'ésser humà. Si som capaços de fer guerres i altres crueltats, això de la crisis no és res. A més, aquí a un currito li donen un mòbil, un cotxe gros i una hipoteca amb garatge i jardí, i ja diu que es de classe alta. Beneits !
La culpa de la crisis la ténen les putes ,quan s'han vist les tarjetes que et trobes hui en dia en la finestra del coche , quan comensen a haber rebaixes ,preus de grup y 2x1 ,al puticlubs ,es que ja pitxor no pot anar , i com diu un amic meu ,habíen possat el món en mans dels fills i s'han lluit ,dons be ,a les próximes lis votarem directament a les mares i que les putes arreglen el que han cagat els seus fills.
¡¡ofertEs al puticlub !! Senyor aixó es per a pensarseu !!, o per a follar a sols en gener i en juliol
i la manta al cap , ala.
Allò que pensavem que mai no veuríem va passar, allò que havíem esperat havia passat, cerveses i taules, manifestacions i lectures...allò va passar fa dos anys. Supós que vos passa com a mi que la nostra memòria és fugicera, és important la darrera noticia, allò que passà fa una setmana és prehistoria( no produeix).
Septembre 2008 lehman brothers i fanny mae en fallida. General Motors el simbol de l'America eterna nacionalitzada. Com oblidar la portada de "THE TIMES" Bancs nacionalitzats. L'inclit Diaz ferran demanant un parèntesi del sistema de lliure mercat. Vos enrecordau?
Dos anys després constatem que les organitzacions que durant anys assenyalaven la cobdicia organitzada( no tan organitzada)com a font de patiment de una majoria, es quedaren paralitzades davant l'espectacle, hipnotitzats davant la pulsió autodestructiva del capital. Tenien raó.. i qué?
segona constatació, aquesta crisi ha servit per aprofundir el retrocés de les classes treballadores, procés paral.lel a la seva desorientació. En una mena de "sindrome d'Estocolm" els treballadors europeus demanem a qui ens copeja( desnonaments, congelació de pensions, augment dels anys de cotització, acomiadaments massius, retallada de despeses socials...) que ens ajudi a aixercar-mos, al preu que calgui. A causa de la meva feina estic en contacte amb el dia a dia de diferents barris obrers de Palma. Vàries vegades he sentit joves aturats expressar el seu desig de que guanyi el PP, ja que diuen que és el partit dels empresaris(el psoe ha viscut molts d'anys d'aquest reflex condicionat)i creuen en la arrelada idea de que quan millor els vagi als empresaris millor ens anirà a nosaltres. Certs experts sostenen que avui en dia es dona una aliança de facto entre les classes populars i dominants, la ideologia d'aquestes: meritocracia, qualitat, excelencia, privatitzacions, individualisme, compettitivitat, ha arrelat dins l'esquema mental de les barriades obreres( que dir del fenòmen dels audis dels fills dels obrers). Un efecte pervers d'aquesta aliança és l'augment del racisme i la por a l'altre, l'estranger com a amenaça i producte electoral, l'augment dels feixismes al nord d'Europa és més que inquietant.
Al meu parer tres vels, tres màscares han caigut després de setembre del 2008. En primer lloc el vel del lliure mercat com a regulador aseptic i autosuficient de l'economia( hi ha alguna economia que no sigui política?),otorgar 700.000 milions d'euros per salvar els bancs no és un actitud molt neolliberal.
Segon vel caigut, la democracia. la sobirania de les grans decissions no resideix ni al parlament, ni als partits polítics, sinó a lobbys empresarials lligats amb elits polítiques nacionals, que es serveixen d'institucions com el BM, FMI o l'UE. Fa anys que es deia que Zapatero no governava, si, focs artificials com la llei de matrimonis homosexuals o la descafeinada memòria històrica, però política real i efectiva( distribució de la renda, propietat, imposts progressius) rien de rien. aquesta crisi ha evidenciat éncara més la nostra exigua sobirania.
la tercera máscara arrancada és la socialdemocracia, la cara amable i social del capital, els gestos, les bones paraules, la domesticació del capitalisme, tot buit. Són governs socialdemocrates els que estan retallant drets socials i laborals. Si no són capaços, no de llevar els paraisos fiscals, no, ni legislar-los minimament.Certament la socialdemocracia ha mort.
Perdó per l'extensió, però és molta desmemoria i ràbia acumulada. Que fer? com deia aquell, no ho sé, com a poc no donar-li l'esquena al que passa.
salut i a debatre
Moltes gràcies pel teu comentari. I benvinguda la extensió quan hi ha arguments.
Esper les respostes dels que no hi estigueu d’acord amb la posició d’Anònim.
A partir del teu escrit em permet proposar noves qüestions:
Què fer en una situació com la que descrius? Hi ha qualque raó per ser optimistes? Caure en el pessimisme no pot ser una espècie d’alienació?
Si les classes populars es situen en la ideologia del poder, ens trobem davant la impossibilitat d’un canvi polític i social?
Creus que seran les classes populars que portaran l’extrema dreta al poder?
“...meritocràcia, qualitat, excel•lència, privatitzacions, individualisme, competitivitat, ha arrelat dins l'esquema mental de les barriades obreres...” Què seria el contrari d’aquesta ideologia (sense ideologi
A Chencho:
Benvingut i gràcies pel comentari.
Quan dius que l'home és el culpable, vols dir que no hi ha possibilitat de canvis socials sense que canvi l'individu?
Potser que el pessimisme sigui necsari per tenir alguna possibilitat? Crec sincerament que el pessimisme no és resignar-se ni tampoc abaixar els braços. és fugir de l'absolut, és avui que sóc pesimista, és avui que no veig sortida. Vull ser un pessimista que analitza aquest estat de la qüestió no des de fora sinó inmers.
Finalment pessimisme és l'oposat al cinisme de aquells que miren als "seus pecats de juventut" amb conmiseració.
Penso esquematicament que els que deim que les coses no van bé per que la manera d'organitzar.mos és essencialment injusta tenim 3 desafiaments:
1- posar en dubte l'evident, allò que donem per suposat, el que és natural, "ha estat així des de sempre". Qúestionar el llenguatge de les "narratives dominants" pretesament neutres. Desenmascarar, mostrar el mecanisme del rellotge.
2- escriure, pensar, treballar des de els marges, des de els perdedors, els pobres, els marginats, els estrangers. Fugint de la seva beatificació, de la seva raó intrínseca. No, el que proposo és situar la perspectiva, la mirada, la narració als marges, als intersticis, i des de aquí interrogar a la realitat.
3- Realitzar una crítica sense contemplacions, amb el ganivet a la boca de les veritats, principis i formes d'actuar de l'esquerrra. Comunistes, anarquistes, altermundistes i altres herbes. Ensimismats en un voluntarisme encegat, en un activisme acrític. Paradoxalment, per un costat hem rebutjat tradicions i pràctiques cercant ser "moderns", i a la vegada mantenim principis i pràctiques endogamiques i anquilosades.
No serà que l'acció més revolucionaria sigui aturar-se i allunyar-se del dia a dia per reflexionar a fons?
Gràcies Anònim per la teva nova aportació.
El teu pessimisme actiu em fa pensar en una nova forma de optimisme. Interessant.
En que creus que el que tu anomenes “narratives dominants” ha canviat en relació a altres èpoques?
Hi ha alternatives a aquestes “narratives”?
Dius que «hem rebutjat tradicions i pràctiques cercant ser "moderns"», Quines són aquestes pràctiques?
Bones,
gràcies pel diàleg i la incitació a pensar.
Respecte a la primera qüestió, el sol fet de que hagi narratives dominants ja és el primer canvi, ja no xerram de fets històrics, de les seves interpretacions. No, xerrem de que tot depen del punt de vista des d'on un conti els fets, i de com ho faci. Xerrem de que tots són igualment valids. Una certa "multiculturalitat" de la història. la fi de la història d'en Fukuyama. Si tot són narratives al mateix nivell no hi ha espai per canvis estructurals.
Una altre canvi pertoca als destins dels homes. Avui predominen les "narratives" individuals, itineraris de superació, cercant l'exit i la prosperitat INDIVIDUAL. Al manco aquí a Europa els homes no lligam el nostre destí a l'exit i prosperitat d'un col.lectiu o classe, avui l'altre es competencia.
la tercera raó la avances tu al segon interrogant. Avui només hi ha essencialment una manera de estar al món, a on no hi cap al esquema mental predominant el que els humans ens podem organitzar i relacionar economica, social i culturalment de manera diferent. Fa uns anys, més enllà de la guerra freda, en l'imaginari dels humans hi havia dos grans posicionaments(amb els infinits matissos que hi havia)
Per posar un eixemple proper en la historia de la transició espanyola hi ha diferents narratives però una sola visió, una serie de mites que han contruït l'enmascarament de biografies tenebroses i oposicions dubtoses. Però és una narrativa( un conte literalment)que tranquilitza, que projecta sobre el passat el present a construïr.
Alternatives?
No ho sé sincerament, puc pensar en anar als fets sense pors ni prejudicis ideologics, encara que no entrin dins el nostre esquema. Després crec que és fonamental interrogar al passat i al present des de aquell que pateix o ha patit, de aquell a qui han perseguit, dels que han silenciat.
Les pràctiques que hem abandonat.
Comencaré amb un símil, quan arribaren els 80, tot allò que sonàs a cantautor( raimon, llach, Ovidi Montllor, laboa) va ser oblidat, gràcies pels serveis prestats, ja som lliures( per a què?), fa falta ser moderns, renovar, innovar. Enteneu-me no apost per la paralització sinó per la inteligència de saber que hi ha un fil que ens lliga a les generacions anteriors, sovint les derrotes i la desorientació duu a partir de zero eliminant allò que si serveix. Concretament, el valor de l'austeritat, de la solidaritat de classe, del rigor i la serietat a la hora d'organitzar-mos, crec que sovint l'esquerra mostram una imatge de espontaneitat i frivolitat molt poc afavoridors. No seré jo el que negui les noves tecnologies, benvingudes, són les que modelen engran part el nostre món, però, no només, no basta amb enviar missatges, videos, estar en contactes. Manca el contacte real, treball intelectual seriós, generositat.
Que penseu?
Abans de tot : he suprimit una entrada d’Anònim ja que, problemes de la informàtica, la mateixa n'ha arribat dos cops.
Llavors agrair la participació d’Anònim i desitjar que no quedi simplement com un diàleg a dos.
Segons Anònim, les narratives actuals serien relativistes (tots els punts de vista són igualment vàlids), individualistes i competitives.
Si el gran propagador d’aquestes narratives és la televisió, no trobeu que programes com “El Gran Hermano”(gran èxit de les televisions del món occidental i més enllà) s’haurien de considerar com documentals de la nostra època i gairebé defensar-los com documents sociològic?
“Anònim” parla de la creació del mite de la transició espanyola com conte que tranquil•litza i a l’hora “emmascara biografies tenebroses i oposicions dubtoses”.
Em permet de proposar una sèrie de punts de vista diferents sobre aquest tema, convidant-vos a defensar un d’ells.
-El mite de la transició espanyola era necessari per construir la democràcia.
-El mite de la transició espanyola mostra que l’intent de cop d’Estat del 23-F fou un èxit.
-No hi ha cap mite de la transició espanyola, la versió oficial d’aquest esdeveniment històric s’ajusta a la realitat.
-La transició espanyola és un esdeveniment molt complex en el que tenen cabuda molt de punts de vista i tots són vàlids.
Sabem perfectament que, la crisi l'han provocada els bancs i la seva cobdícia. Consentits d'una classe política que està al seu servei.
Com diu el meu padrí, els bancs estan molt bé si no els has de menester. Els polítics no són més que instruments dels que realment dominen el món. Els quatre de sempre, els mateixos de l'edad mitjana però que ara van disfressats d'ovella en lloc de mostrar-se com a llops.
Damià.
Del 23-f la qüestió per a mi més interessant és que ningú va sortir al carrer, de la miriada d'organitzacions "democràtiques" cap d'elles organitzà a la seva gent. El que conten és la por, les fugides, el canvi de domicili, desfer-se de documents. Ningú no sortí al carrer, és aquest el veritable producte del franquisme i de la transició?
Quan es farà la pel.lícula, obra de teatre o novela sobre que feren, que digueren les esquerres durant aquells moments?
No és un judici el que estic fent, sinó armar un dubte sobre una realitat, pensar si és un símptoma, una anomalia particular, o la efectivitat experimentada d'una vacuna contra l'enrevoltament?
salut per tots
Tens raó, me’n record perfectament que jo era al Institut i formava part dels alumnes que es revoltaven per qualsevol cosa, però aquest dia ens varem quedar muts. L’única cosa que varem fer va ser escoltar la ràdio en classe de filosofia.
Creus que la manca de resposta de les organitzacions democràtiques va ser causada per la por? Creus que aquestes organitzacions no van estar a l’altura dels esdeveniments històrics?
Hi ha qualcú que pugui replicar a la frase/equació d’anònim: “Ningú no sortí al carrer, és aquest el veritable producte del franquisme i de la transició”?
Publica un comentari a l'entrada